1. La teoria de l'evolució

1.1 Partint del fixisme

Malgrat el vell Anaximandre de Milet (segle VI aC) havia intuït la idea d'evolució dels éssers vius, el pensament occidental ha defensat, fins ben entrat el segle XIX, una concepció fixista de la vida. Segons el fixisme, tant la natura com les espècies vives són una realitat definitiva i acabada: els éssers vius són formes inalterables, essent avui tal com van ser dissenyats des de bon començament. Òbviament, el fixisme anava aparellat amb el creacionisme. Fins i tot el gran botànic suec, Carl von Linné (1707-1778), autor de la cèlebre classificació o ordenació de tots els éssers vius en gèneres i espècies, atenent semblances i proximitats entre formes de vida, mai escrigué sobre la possibilitat d'un origen comú de les espècies semblants. Les espècies havien estat creades d'una manera separada i independent.

La paleontologia i l'anatomia comparada, ciències nascudes a començaments del segle XIX, proporcionaren dades que qüestionaven la concepció fixista. Tant els fòssils d'animals mai vistos, més estranys i increïbles quant més antics eren els estrats geològics, com les semblances i correlacions entre els diferents organismes, incloses les formes extingides, feien que els científics del moment es trobessin en una situació inquietant i conlictiva. George Cuvier (1769-1832), el fixista fundador de l'anatomia comparada, intentà solucionar el conflicte suggerint que la Terra havia sofert freqüents cataclismes o catàstrofes, com el diluvi universal de la Bíblia, que provocaren l'extinció de totes les espècies i que, posteriorment, noves formes havien estat creades.

Però les mateixes dades de la paleontologia i de l'anatomia comparada foren interpretades de manera diferent per Jean Baptiste de Lamarck (1744-1829). Fou ell qui proposà la primera teoria coherent de l'evolució o, millor dit, de la transformació dels éssers vius. Però la manca de proves d'un transformisme segons el qual l'allargament del coll de les girafes era un caràcter adquirit que s'explicava pels persistents esforços adaptatius, facilità que la teoria de les catàstrofes de Cuvier, agressiu adversari de Lamarck, acabés imposant-se. Així, cap el 1840 el debat sobre fixisme i evolucionisme estava resolt: semblava que el fixisme havia guanyat la batalla.

Aquests mateixos anys, un jove anglès, Charles Darwin (1809-1882), estava reflexionant sobre multitud d'observacions fetes durant els cinc anys de viatge al voltant de la terra a bord del vaixell Beagle. La infinitud d'observacions anotades en el seu diari, li deien que la vida és evolució i que unes espècies n'originen d'altres.

1.2 La teoria de l'evolució de Darwin

Un dels llibres que el jove Charles Darwin havia escollit per acompanyar-lo en el seu viatge era Principis de Geologia, l'autor del qual era el seu amic Charles Lyell (1797-1875). Lyell explicava els canvis del passat en la superfície de la terra per l'acció gradual de les mateixes causes observables que en el present actuen, és a dir, defensava que el funcionament geològic no havia canviat i que anava amb extrema lentitud. Darwin assumí aquest plantejament de Lyell: els canvis biològics en el passat s'expliquen per les mateixes causes que actuen en el present. Un altre llibre influí en el jove pensament de Darwin, l'Assaig sobre el principi de població de Thomas Malthus (1776-1834), en el qual parla de la inevitable lluita per la vida i de l'avantatge que en aquesta tenen els individus més ben dotats; d'aquí emergeix la cèlebre idea de la selecció natural.

És conegut que, independentment de Darwin, el naturalista anglès Alfred Wallace (1823/1913), després de viatjar per l'Amazònia i altres llocs, arribà a les mateixes conclusions en els mateixos anys. L'alta qualitat personal d'ambdós naturalistes evità polèmiques sobre qui fou el primer en establir les idees claus de la teoria de l'evolució. El 1858 aparegué una publicació conjunta: un article de Wallace sobre l'evolució i un resum de les idees evolucionistes que Darwin exposava en el seu manuscrit L'origen de les espècies per medi de la selecció natural, que no gosà publicar fins el 1859. Fou el mateix Wallace qui començà a utilitzar l'expressió darwinisme per designar aquest comú conjunt d'idees.

Charles Darwin, en el seu llibre de 1871 titulat L'origen de l'home i sobre la selecció en relació amb el sexe, aplica directament a l'homo sapiens les anteriors idees evolucionistes. Òbviament, les teories evolucionistes desencadenaren polèmiques i violents crítiques; per a molta gent constituïa un insult intolerable a la raça humana. Amb el darwinisme, l'ésser humà ja no era un ésser especial i diferenciat, sinó, com la resta dels éssers vius, resultat d'un mateix procés vital.

El 1r i el 3r postulats, a saber, l'afirmació d'un món en evolució substituint la idea d'un món estàtic i l'afirmació de la comunitat de descendència partint d'un avantpassat comú, foren acceptats ben aviat per la major part de científics seriosos. No obstant això, polèmiques i caricatures mostraven un rebuig popular a la inclusió de l'home en la comunitat de descendència dels animals. El 2n postulat, el del gradualisme, visqué trajectòries desiguals: biòlegs profundament convençuts de les idees evolucionistes, per exemple Thomas Henry Huxley, mai acceptaren un origen gradual i continu de les espècies tot propugnant, alternativament, un origen saltacionista.

El 4t postulat, el que enuncia el mecanisme de la selecció natural, ha esta el més discutit tant per biòlegs com per filòsofs. El postulat implicava atribuir a l'atzar un protagonisme que la ciència determinista del segle passat només amb resistència podia acceptar: l'harmonia ascendent del món dels ésser vius no podia ser un resultat arbitrari i aleatori de la selecció natural, era una harmonia o ordre que exigia un projecte.

1.3 La "teoria sintètica de l'evolució"

En les dècades de 1930 i 1940, la teoria de l'evolució, recollint noves investigacions i nous descobriments, es reformulà en una "nova síntesi".

Auguste Weismann, un alemany seguidor de Darwin, diferencià, per primera vegada, dos tipus de cèl·lules: les somàtiques i les germinals. Demostrà la impossibilitat de transmetre els canvis adquirits, canvis que no estaven enregistrats en les cèl·lules germinals. Amb aquesta distinció, Weismann excloïa l'herència dels caràcters adquirits pròpia del lamarkisme: l'allargament del coll de les girafes no es podia explicar pels persistents esforços adaptatius.

El naixement d'una nova ciència, la genètica, donà peu a una reactivació del fixisme. Les lleis de Gregor Mendel, redescobertes a començaments del segle XX, semblaven un cop fatal a l'evolucionisme. (El monjo txec, Gregor Mendel, 1822-1844, havia descobert el 1865 les lleis que porten el seu nom; les publicà en un diari local però foren totalment ignorades). El mateix efecte produïren les investigacions de Thomas Hunt Morgan (1866-1945) sobre els cromosomes i els gens. Lleis de Mendel i cromosomes semblaven obeir més a un principi de constància i regularitat que a un principi de canvi.

Un retorn a les idees evolucionistes fou viable amb les observacions del botànic holandès Hugo de Vries (1848-1935), les quals testimoniaven l'aparició sobtada de variants en el procés de reproducció de certs tipus de plantes.

Concloïa que noves espècies elementals apareixien a conseqüència de mutacions o variacions brusques. De Vries qüestionava tant el gradualisme com el mecanisme de la selecció natural.

En el primer terç del segle XX, dominava una contínua lluita de dades i afirmacions entre fixistes, lamarkistes, darwinistes, geneticistes, etc. Gràcies als esforços de Dobzhanski, Ernst Mayr i G.G. Simpson, entre altres, naixé una concepció general i integradora, la teoria sintètica de l'evolució; la nova teoria perfeccionava la de Darwin a la llum, principalment, de la teoria cromosòmica de l'herència iniciada per Mendel i de la genètica de poblacions.

Avui, el consens entorn de la teoria sintètica està debilitat. Certament, és una teoria que es presenta amb fermesa, però amb importants dificultats o entrebancs. Dues mostres. El genetista i neodarwinista J. B. S. Haldane (1892-1964) argumenta que no s'explica la permanència d'una espècie quan part dels seus individus han evolucionat cap a formes més aptes constituint-ne una altra; una dificultat coneguda com el «dilema de Haldane». El paleontòleg i neodarwinista S. J.Gould, partint del voluminós registre fòssil actual, no veu justificat parlar de procés evolutiu gradual: l'evolució ha avançat amb canvis sobtats, a salts. Així, doncs, avui hi ha moltes i diverses maneres de considerar-se darwinista.

2. Implicacions

2.1 Generalització de la idea d'evolució

Darwin es centrà en l'evolució biològica. Abans d'ell, Lyell havia escrit sobre els mecanismes de l'evolució geològica i, més anteriorment, una evolució còsmica havia estat esbossada per Kant i Laplace. Per altra banda, uns cinquanta anys abans de la publicació de L'origen de les espècies, la filosofia alemanya dominant havia defensat una concepció dinàmica de la natura i del propi pensament. El romàntic Hegel (1770-1831) especulava que tot està en procés de superació, un desenvolupament constant i integral conegut com a procés dialèctic.

No ha de sorprendre, doncs, que després de Darwin es constatés o establís evolució en pluralitat d'àmbits, és a dir, es generalitzés la idea d'evolució: evolució en el món físic, en el món social, en el món psíquic. El biòleg alemany Ernst Haeckel (1834-1919) fou uns dels primers en extrapolar l'evolució biològica; més enllà del que permetia la ciència del moment, intuí que el procés evolutiu no quedava restringit a la biologia, l'evolució -deia- va «de l'àtom a l'home».

Evolució més enllà de la biologia

El pensador anglès Herbert Spencer (1820-1903) concebé l'evolució com un principi còsmic que afecta als humans especialment en la seva dimensió social. Subratllà, per influència del seu lamarkisme, que la més gran virtut és l'adaptació al medi. Els individus que amb esforços conscients i amb èxit saben adaptar-se a les canviants necessitats del medi social, són els individus que sobreviuran i dominaran. Fou precisament Spencer qui introduí l'expressió supervivència del més fort; en el conjunt de la seva obra, la biologia és utilitzada per recolzar les tesis de l'economia liberal anglesa. Molt posteriorment, Edward O. Wilson (nascut el 1929) amb la seva polèmica La sociobiologia, publicada el 1975, aplicà de nou la biologia i la teoria de l'evolució a les ciències socials. Wilson veu les societats humanes, com les formigues que tant ha investigat, presoneres dels seus gens. Les formigues són robots o animals altament programats. Els humans, en menor mesura, també: en els nostres gens estan escrits molts dels nostres comportament, per exemple, la prohibició de l'incest.

La idea d'evolució també fou assumida per la naixent psicologia. Uns dels pioners, Francis Galton, cosí de Darwin, inicià la Psicologia Diferencial; més tard, s'obrí camí la Psicologia Genètica. També, impregnat d'evolucionisme, és la mateixa psicoanàlisi de Sigmund Freud, que identifica moments evolutius o etapes tant en la trajectòria de creixement de l'individu com en la formació cultural de la humanitat.

Aquest evolucionisme generalitzat, des del món inorgànic al món orgànic, des de la dimensió mental a la social, ha reforçat la vella intuïció dels primers filòsofs grecs segons la qual el cosmos té una unitat essencial i que només pot ser comprés des d'una perspectiva global i integradora. Una concepció que avui està més assumida, però inacceptable per molts coetanis de Darwin i pels quals l'ésser humà era únic i inclassificable. Recordem que el mateixLinné, el naturalista que elaborà l'actual classificació dels éssers vius en gèneres i espècies, fins a la desena edició (1758) del seu majestuós Systema naturae no féu aparèixer l'expressió, per ell introduïda, «homo sapiens»: no s'atrevia a incloure l'ésser humà dins el conjunt del món animal.

2.2 Versions socials del darwinisme

En el seu viatge de cinc anys a bord del Beagle, Darwin anotà moltes observacions de la vida social (esclavatge, pobresa, agressions…) dels diferents llocs que visitava. Va escriure: «Si la misèria dels nostres pobres no es deu a la natura sinó a les nostres institucions, gran és la nostra culpa». En vida seva ja començaren els intents de fonamentar en la natura tant les organitzacions com les diferències socials. Així, el darwinisme, en versió social, incidí en els esdeveniments sociopolítics del finals del segle XIX i de tot el XX.

a.	A Alemanya calà fons l'evolucionisme. La seva història recent era interpretada com una confirmació de la idea de supervivència dels més aptes. El 1871, dotze anys després de la publicació de L'origen de les espècies, Alemanya sortia victoriosa de la guerra francoprussiana; unificada i plena d'eufòria nacional, es proclamava, en el conquerit palau de Versalles, el II Reich. Lluitant, Alemanya s'enlairava per damunt de tots. Un Imperi que li calia, com a les altres potències europees, posseir encara més colònies. Posteriorment, Hitler, apropiant-se idees de Nietzsche d'arrel darwinista, lloarà les extraordinàries excel·lències de la raça ària, la més idònia en la lluita per la vida. El seu III Reich estava destinat a durar mil anys.
b.	Als EUA arrelà també una versió social del darwinisme. L'ètica del cowboy, forjada en els temps de conquesta de l'oest, encaixava amb la idea de lluita per la supervivència. Un individualisme que valorava la llibertat, la desigualtat i el triomf del fort. D'un teòric nord-americà és l'afirmació: «els milionaris són el resultat de la selecció natural»: els febles i incompetents s'han d'esclafar, en la lluita per la vida no han tingut èxit. Les guerres colonials o les imposicions racials representaven la irresistible tendència del procés evolutiu.
c.	En un context ben diferent, Karl Marx trobà en Darwin suport per a les seves pròpies teories, una versió social de les teories biològiques de Darwin. Com l'evolució biològica, l'evolució social respon a unes lleis, unes lleis de transformació social que el marxisme cercà. I com en l'evolució biològica, el canvi és fa amb lluita, una lluita que conduirà a una societat millor.

2.3 Del 'creacionisme - evolucionisme' al 'finalisme - atzarisme'

La publicació de L'origen de les espècies desencadenà un nou conflicte entre ciència i religió. Tot i que Darwin declarava que «no veia cap raó vàlida per la qual les opinions exposades ofeguessin els sentiments religiosos de ningú», el seu pensament desencadenà dures polèmiques.

S'iniciava, doncs, un apassionat debat entre partidaris de l'evolució i partidaris de la creació. En un primer moment, creació i evolució aparegueren com dos conceptes totalment contradictoris. Posteriorment, sorgiren conciliacions. Si interpretem el relat bíblic d'una manera literal, certament, creacionisme i evolucionisme són concepcions contradictòries. Però ja el papa Pius XII, en l'encíclica Humani Generis, pontificà que el text del Gènesi s'havia d'interpretar, que només indicava que Déu intervingué en la formació del món i de l'home, la manera 'com' és una qüestió que ha d'aclarir la ciència: en la Bíblia no hi hem de cercar explicacions científiques. Igualment, creació i evolució són contradictoris si a la idea científica d'evolució hi associem la idea filosòfica d'autonomia o d'autosuficiència d'aquest procés.

Per a molts creients, una creació desenvolupada per evolució és tant admirable com el relat bíblic del Gènesi. En aquesta línia cal entendre l'obra del paleontòleg i pensador cristià Pierre Teilhard de Chardin (1881-1955), l'objectiu de la qual fou conciliar cristianisme i evolucionisme. Concep l'home, no d'una manera autònoma, sinó en el marc de la natura, formant part d'un univers en evolució ascendent, irreversible i plena d'intencionalitat: l'univers, tal com el seu nom diu, tendeix 'vers Un', un cert Absolut o punt Omega que està implicat en tot el procés evolutiu.

El conflicte creacionisme-evolucionisme s'ha transformat avui en el conflicte finalisme-atzarisme, plantejat en els següents termes: l'ordre natural és resultat d'un designi o finalitat, o bé és una realitat imprevisible i casual, un producte de l'atzar?

La introducció de la idea de finalitat en l'evolució prové d'un raonament analògic. Així com en la vida diària només les operacions conduïdes segons objectius previstos donen bons resultats, mentre que quan s'actua sense propòsit l'ordre no sol imposar-se, anàlogament, el procés evolutiu constant, el creixement d'ordre i complexitat en la natura, s'explica per obra d'un Agent que ha dotat d'intencionalitat tot el procés.

Creixent en ordre i complexitat

Pels atzaristes, aquesta argumentació no és més que una il·lusió antropocèntrica. L'home es creu un ésser necessari, inevitable, un producte esperat des de sempre; l'argumentació finalista no seria més que un desesperat esforç per negar la contingència humana. Pels atzaristes com Jacques Monod i altres, els fracassos que l'evolució mostra són prova de manca d'intencionalitat: l'aparició de l'Homo sapiens és el resultat d'una enorme loteria.

3. La grandesa de Darwin

Els pocs mils anys de vida humana no constitueixen sinó una etapa insignificant en relació amb el llarg període en que s'ha realitzat l'evolució dels éssers vius. La grandesa de Charles Darwin està en haver inferit aquest llarg procés de la vida. Imaginem que una efímera, aquest insecte que no viu més que una dia, observés diferents moments de la vida humana: veuria nadons, nens, adolescents, joves, adults, vells, però no descobriria cap desenvolupament ni canvi.

L'efímera Charles Darwin ha sabut veure més enllà. De l'ordenació sistemàtica de les espècies existents, és a dir, de la classificació dels animals, des dels organismes unicel·lulars, passant per les diferents formes d'animals marins, i seguint amb els peixos, amfibis, rèptils, aus, mamífers, fins a l'home, d'aquesta ordenació sistemàtica, Darwin n'ha inferit una ordenació històrica de la seva gènesi: la vida començà amb uns primitius éssers vius unicel·lulars i, en el curs de milions d'anys, ha continuat en formes cada vegada més complexes fins arribar a l'ésser humà.